Flaixos germànics

Aquest dissabte vaig ser present a un esdeveniment força popular en aquest país. Es tracta ni més ni menys d’una barbacoa (per ells, Barbecue o simplement Grillfest). El motiu va ser la celebració del trentè aniversari d’un company de feina amb nom de boxejador que els va voler celebrar amb els seus amics i companys laborals. Teòricament la Barbecue es feia al costat d’un castell als afores d’Stuttgart, on hi ha unes graelles per poder-hi cremar el que un se li acudeixi. Havíem quedat a les 6 (per sopar, òbviament) però la pluja va fer acte de presència durant tota la tarda i una hora abans del teòric trobament hi va haver un canvi de plans. La Barbecue se celebraria a casa d’en Mike (el de les tres dècades). Ell viu en un pis a uns 20km del centre de Stuttgart i hi vam arribar en cotxe.
Les instruccions eren les següents: Ell posava la beguda i 2 amanides, i cadascú havia de dur carn o qualsevulla cosa per rostir (a la graella). Jo vaig preguntar abans quanta carn havíem de dur (perquè ja m’imaginava una taula amb 70kg de bratwurst i 30kg de vedella de Berlin) i em van contestar que la que em menjaria jo. Jo, per quedar una mica bé, vaig anar el dissabte al súper (es diu Mini Mal, no està mal..) i vaig comprar un pack de 3 bratwurst amb bona pinta i un uns pinxos de pollastre (ara que va barat). Quan van començar a rostir (la carn) jo estava per allà rulant amb una gerra que m’havia emplenat d’un mega-barril de x+1 litres de cervesa, i un que la rostia molt bé em va dir: “álbegrt, am pots portafen la teva carnen” (això és el missatge que va rebre el meu cervell, és una barreja entre l’alemany i una traducció de l’alemany al català narrada per un propi alemany) després d’entendre el missatge, vaig analitzar que m’estava demanant que portés la MEVA carn, és a dir que allò era “joan paloms, el que tu t’has portat, tu t’ho coms”. Sort que de carn era d’una mínima qualitat, perquè si hagués fet el listo i hagués comprat la carn més barata del supermercat més tirat d’Stuttgart (va ser el meu primer pensament, per cert) encara estaria vomitant, probablement el teclat del portàtil estaria en desús degut als àcids que hom porta a l’estómac. Però que rancis, no? No coneixen l’esperit dels sopars escandinaus? (a veure qui porta menys i menja més) Bergants. Total, que em vaig menjar la meva carn, igual que tothom. Tot i així haig de reconèixer l’heroïcitat que representa convidar a beure a 15 tius alemanys, amb els litres de cervesa que això representa. Li hagués sortit més barat convidar-nos a quatre frankfurts...
Per cert, en aquesta festa també hi va aparèixer la jefa (la del ganxo del capità Garfio) amb els seus tres fillets de 12, 7 i 4 anys. Però què hi feia allà?? –us deveu preguntar- Doncs no en tinc ni idea. Però vaig estar a punt de venjar-me del meu pobre dit, quan li vaig dir a la nena petita de cabells d’or i ulls blaus que agafés la piloteta vermella d’aquella capseta (també anomenat carbó en estat incandescent dins d’una barbacoa) que faríem malabars... però la meva part més racional va fer acte de presència, i vaig desestimar la idea.
Durant les 7 hores que va durar la graellada vaig tenir temps de parlar d’una manera més distesa amb els companys de feina i els amics d’en Tyson, i vaig poder establir alguna conversa amb cara i ulls. Definitivament no té res a veure quan parlen amb tu que quan parlen o s’expliquen coses entre ells.
Un dels temes que vaig parlar amb una noia amb qui vaig establir bastanta conversa, degut a que la podia entendre bastant, va ser el síndrome de WM 2006 (Weltmeister 2006 = Copa del món 2006). Des de mitjans del segle passat no s’havia demostrat tant sentiment nacional d’alemanya fins aquest torneig celebrat en aquest país. Van dir que Alemanya pagaria, i ha pagat, i molt, les dues guerres mundials. Degut a això, tots els joves de les últimes dècades han tingut, o els han inculcat, un sentiment de vergonya pel que van fer els seus avantpassats. Parlar d’Alemanya significava per molts abaixar el cap, demanar perdó. Però pel que sembla (no és cap opinió meva, sinó de gent autòctona) els nanos i joves de 15 a 20 anys no s’han sentit reprimits per primera vegada a mostrar les seves preferències i demostrar el sentiment cap al seu país, en forma de banderes i cants. Cosa que no és res anormal en altres països d’arreu del món. Aquella noia m’ho comentava com una cosa positiva, com un trencament d’una llarga ombra que arrosseguen del passat. Oblidar? No. Però potser cal passar pàgina.
Alguns potser ho interpreten com una pujada del desenfrenada del nacionalisme, motivada per joves sense cultura que no tenen present què va passar i les conseqüències que pot portar dir que t’estimes un país, i que el nacionalisme és el càncer de la democràcia i, a la llarga, porta a la guerra i a l’enfrontament entre pobles. Tot són opinions. Cadascú té la seva, no? Si voleu un dia ho discutim.

No, tranquils, aquí no han arribat encara les pesades campanyes de publicitat del Tall Britànic. No perquè tinguin mania als anglesos ni res d’això, sinó perquè ells ja tenen els seus propis grans magatzems. La Galeria Kaufhof i el Karstadt serien els equivalents alemanys. Aquest últim no triomfaria gaire a Catalunya, més que res pel nom que té, no us sembla? Tots dos es troben juntament amb les botigues de renom internacional al carrer principal d’Stuttgart, l’anomenat Königstrasse. (carrer del rei)
La veritat és que jo tampoc sóc un gran expert en aquestes macrobotigues, però a primer cop d’ull hi ha més igualtats que diferències. I aquestes diferències s’empetiteixen molt més quan arriba l’època més esperada de molta part de la població, sobretot del sector femení: Les Rebaixes.
Aquí a Alemanya el mot per definir aquest fenomen social és “Schlussverkäufe” (llegir de la següent manera: “shlusfercoife”) Tot i així a pocs aparadors hi ha escrita aquesta paraula, ja que a la major part de les botigues que practiquen aquesta eina de màrqueting, fan servir la paraula anglesa: Sales (“sels”, pels amics). A veure, algú em pot explicar per què? Jo tinc algunes teories:
La primera és que els alemanys no són tontos, i si li pregunten al pringat (amb tots els respectes del món, Ivan no va per tu..) que enganxa a l’aparador unes lletres de 120x37m si prefereix posar “Schlussverkäufe” o bé “Sales”, què creieu que dirà? Per molt purista del llenguatge que sigui, aquell dia deixarà les seves tendències culturals a banda per poder arribar a casa abans i veure la família, o beure amb la família, com prefereixi...
Una altra teoria, que tampoc és gens descabellada, és la següent: El poble alemany és un poble ambiciós, i la gran majoria de la gent parla o “xapurreja” l’anglès. I les velletes d'edat avançada que no en saben, no us preocupeu perquè no saps com però sempre estan a primera fila quan es dóna el tret de sortida de les rebaixes, amb el bolso mida XXL i amb tots els diners de la pensió a punt de ser fulminats en menys de 3 minuts. Si poses els cartells de rebaixes en anglès, ajudes a que una part important del turisme també s’adonarà que han arribat les rebaixes (dels espanyols no en fan ni putu cas, perquè saben que igualment robaran, hi hagi o no rebaixes...) i això pot significar un potencial de clientela bastant més gran. Això sí que és saber vendre, com els jueus. Quan ho devien aprendre això els alemanys? Del 39 al 45? (uala, com es pica...)
Per descomptat (mai més ben dit) estic totalment en contra d'aquesta última teoria, perquè fer servir un idioma més generalista i universal simplement per obrir més mercat, és una falta de respecte per l’idioma propi del país i, a la llarga, acaba matant la llengua més feble. I si no, temps al temps. Òbviament no estic parlant de l’alemany i l’anglès.
I la tercera i última raó és perquè queda més guai. Oh yeah, com xusca parlar English, it’s kind of...cool! I feel so fucking proud to be an american! Yes, let’s go to the cinema! It’s a good day for flying! EA sports, turn a game! Happy trails! The book is on the table. No brain, no pain. Follow the leader, leader, leader! My car, she brakes! I have a dream...
Doncs això, que posant el cartell en anglès, ajudes a fer la teva botiga més global, i col·laborar en una cosa tan bonica com anar al centre d’Stuttgart i poder-te comprar exactament la mateixa samarreta de Zara que la del carrer de Mar de Badalona, o veure que el gust de les patates fregides de McDonalds de London sigui igual que les del McDonalds d’Olot (ups, perdó, que van tancar-lo) vull dir de Sydney, o tenir la mala sort de trobar-te un nadó vestit amb la samarreta del FCBarcelona. I després diuen que la culpa és de l’escola..

Parlant d’educació, la que tenen la majoria de vianants a l’hora de respectar els senyals que hi ha tant al carrer com al transport públic (que mereix un capítol a part, ja ho dic). Avui, mentre esperava el bus 42 que em puja fins a la residència, he vist com la noia que estava dreta al meu costat ha començat a menjar una terrina de gelat de manera compulsiva, fins a acabar amb un quasi SantHilari. Just quan ha llençat la terrina a una paperera (òbviament una paperera amb 14 forats diferents, un per cada tipus de brossa) ha arribat el bus. Llavors he observat que a les portes hi havia un cartellet on hi especifica la prohibició de menjar begudes i gelats dins del bus. La noia abans d'entrar al bus amb un gelat, l'hagués deixat passar, n'estic completament segur. Però, igualment, quina afició que tenen els stuttgarencs/es a menjar a velocitats vertiginoses! Si ho mengen tot igual de ràpid.. (soroll de globus desinflant-se).

Per cert, us comunico que estic escrivint amb un dit menys i no és altre que el que normalment reposa a la tecla de la D, també popularment anomenat com el dit més impur. La raó és que mentre avui ajudava a muntar una màquina assecadora de pols (vaia banda de freaks, deveu estar pensant...), estàvem aguantant entre tres persones una peça metàl·lica de respectuoses dimensions i pes. L’hem hagut de deixar a terra, però no ens hem entès (que estrany!) i el meu dit ha fet d’hamburguesa entre la peça i el terra. Total, ungla súper negre (rollo gòtic) i dit morat i inflat. El millor ha estat el comentari de la que ‘ens ajudava’ a transportar la peça a mi i al japo (el mateix que es va quedar flipant quan el de les xanques va girar cua, recordeu, oi?). La tia, amb un to mig burlesc de quan un veterà parla amb un rookie, va i em diu: “Quan transportis coses, vigila amb els dits”. Merci. Perquè no m’ho dius més tard? A que esperes, a que t’hagi de saludar amb un ganxo com en Capità Garfio per dir-me algun consell més inútil o què? Doncs si arriba aquesta situació, no t’explico què faré amb el ganxo, desgraciada! Bueno, ara m’hi estic posant una mica de gel, a veure si baixa una mica que sinó podria rebentar...

La gastronomia és un tema obligat a tractar, si volem tenir una idea aproximada de com es viu en una zona o país de qualsevol part del món. Més que res perquè menjar és una necessitat, i si no es menja, no es viu. (no cal comprovar-ho) Pel mateix raonament però, es podria dir que també s'hauria d'analitzar com es respira als llocs on visitem, ja que també és una necessitat vital. El problema és que es respira igual aquí que a Ougadougou, a Dallas o a Nyhombe-Ito, i per tant no tindria cap mena d'interès parlar sobre si l'oxigen té més o menys pes molecular.
Però com que la gastronomia és un tema que es necessita temps per poder-lo degustar, i només fa 15 dies que sóc aquí, no em veig capaç de fer encara cap mena de valoració del que es menja o no en aquesta ciutat. El que sí que puc començar a patir de manera infalible són els horaris de menjar. I és que sí, crec que a Catalunya, i també a Espanya és l'únic país d'Europa que es fa el 8-2-10. No, no és una alineació d'un equip de futbol americà, són les hores en que s'acostuma, de mitjana, a menjar l'esmorzar-dinar-sopar a la nostra terra. I és que aquí s'acostuma a fer un 7-12-7, per no dir menys... I és aquí on vull anar a parar.
I és que al lloc on treballo es dina a 2 quarts de 12!! El primer dia em pensava que 1) Era una broma, 2) Havia confós la paraula esmorzar i dinar o 3) Començaven a les 12 el ramadà, i per això aquell dia s'havia de menjar abans. Però quan vaig veure que l'endemà a la mateixa hora es tornava a repetir el mateix, vaig descartar les 3 possibilitats.
El fet és que quan l'agulla del meu rellotge travessa la barrera d'un quart de 12, comença a haver-hi moviments sospitosos per l'oficina: Se sent algun sospir, algú s'aixeca sense motiu aparent, n'hi ha que alcen els dos braços enlaire i els abaixen a poc a poc mentre dibuixen cercles amb els canells, etc... I el punt àlgid és quan, a 2 de 12 (ni un minut més ni un menys, òbviament) arriba el cap del nostre departament i pregunta en veu alta "Algú vol anar a dinar". Immediatament, i sense esperar resposta, es gira i enfila un quasi sprint cap al menjador de l'empresa. El cabrón fa 2'67m d'alçada, i té unes potes que sembla que vagi amb xanques. Just després de fer la pregunta, tothom s'aixeca i anem tots, sense perdre pistonada, cap al menjador.

Ens espera un menjador força gran, d'unes 200 persones aproximadament i d'un menú de plat únic, on s'acostuma a poder triar entre dos plats diferents o amanida self-service. El preu no està gens malament, entre 2'5 i 3'8€, beguda no inclosa. Jo els primers dies m'agafava una coca-cola, o una aigua amb gas (diria que no existeix l'aigua sense gas a alemanya, el dia que plogui em fixaré si també cau del cel amb gas...) Però des des primer dia vaig veure que el 80% de la gent no agafava res per hidratar-se. No ho vaig entendre...fins que vam acabar de dinar el primer dia, i tothom s'havia acabat el plat menys jo. Jo no sóc precisament lent menjant ni res d'això, però en aquesta empresa sembla que mai hagin vist un plat calent! En 15 minuts tothom s'acaba el plat, i cap a les 12 ja tornem a estar tots asseguts a la feina. Això no és menjar, és devorar... Amb els dies, se m'ha anat aixamplant l'esòfag fins a poder-hi encabir fins a 300 grams de Kartoffeln per segon, i he pogut eliminar la beguda durant el dinar per poder guanyar temps respecte els animals amb qui menjo.
El motiu de tanta velocitat, és estrictament per no perdre temps. El dinar no representa per ells una part important del dia, i és un pur tràmit per continuar treballant, per tant no necessiten ni dues ni tan sols una hora per satisfer aquest instint humà que és la gana.
Molt curiós va ser un dia que, degut a que el jefe i dos companys més estaven en una reunió , vam anar a dinar cap a les 12 (perquè no es dina fins que no hi és tothom, encara que després durant el menjar quasi ningú tingui temps de dir ni "quina amanida més gustosa!", perquè quan acabes la frase tothom s'ha aixecat de taula..). El fet és que quan vam arribar a la porta del menjador, vam trobar una mica de gent esperant per dinar (màxim 5 minuts de cua). Quan el jefe (òbviament anava primer degut a les xanques) va parar i va dir: Hi ha cua, potser és millor que tornem més tard. Ens vam quedar jo i un altre estranger amb cara de "vaia flipat aquest tiu, però si només són 5 minuts!" Al cap de 20 minuts vam tornar, i per sort no hi havia cua i vam poder menjar "tranquilament". En moments d'aquests començo a entendre com pot ser que Espanya sigui el país europeu on es treballa més hores però amb la pitjor productivitat, i a Alemanya, sigui exactament el contrari.

Cuideu-vos!

(per cert, Nyhombe-Ito no existeix, no cal que ho busqueu al Google)
(si no ho heu buscat, vaia tela. amb lo fàcil que és buscar-ho al Google...)

Dissabte passat es va jugar justament a l'estadi d'Stuttgart la final dels perdedors, és a dir, la del 3r i 4t lloc. Tot i així, els alemanys van sortir al carrer més pintats i guarnits que mai. Tot i l'èxit que tenen productes com ara la bandera alemanya mida din A0, el barret amb picarols tipus pallasso, els tatuatges (estil Tibidabo o Bollycao) o les "munyequeres" tricolors, el producte estrella és una espècie de collaret de floretes hawaià, però amb les flors de colors negre-vermell-groc. L'he vist portar a nadons, teenagers i fins i tot a senyores que ja parlaven Stuttgarenc durant la primera guerra mundial; aquests collarets han creat una autèntica moda. La meva pregunta és què collons faran amb els milers de collarets que s'han comprat durant aquest mes, ara que s'ha acabat el mundial. Se'ls continuaran posant? Els vendran com a matèria prima a algun altre país europeu o del tercer món? Els plantaran en un test?
Realment, és increïble el que poden arribar a fer les modes. El dissabte un se sentia malament si no portava algun producte a la vista que et definís la nacionalitat. Jo, com que faig allò de " allí donde fueres, haz lo que vieres", vaig buscar el millor producte relació cutresa-preu i vaig trobar a l'H&M una samarreta blanca amb una fina línia lateral de color negre, i un petit símbol situat a l'alçada on la samarreta toca la part de la butxaca del davant del pantaló, que hi diu "Football Fever". 3'90€. Gràcies a això vaig veure el partit a la plaça més important d'Stuttgart, la Schloßplatz, amb milers d'alemanys sense patir per la meva integritat moral ni física. Tot i així en aquesta plaça no tothom mirava futbol, hi havia gent que anava a passar l'estona i a fer ambient o simplement a gaudir l'especialitat de la casa, la cervesa. Crec que un 80% de la plaça no hauria passat un control dels mossos. El resultat final va ser Alemanya 3 – Portugal 1. Es respirava molt d'optimisme, i el cant més repetit va ser: (amb música de Yellow Submarine, i traduït al català) "Stuttgart és més maca que Berlin, maca que Berlin, maca que Berlin" (la final es va jugar a Berlin) Visca l'optimisme.
Molt bona també la reacció de la gent quan surt per televisió la flamant cancellera alemanya, Angela Merkel. La gent comença a cantar "Angie, Aaaaaangie..." Estic començant a buscar un paral·lelisme pel possible futur president català José Montilla. Qualsevol cançó flamenca serviria per l'ocasió, crec...
Diumenge va ser la final, entre dos clàssics de la competició com Itàlia i França. El partit va ser força entretingut, i va acabar als penals amb victòria final dels companys del mediterrani. Em va saber greu pel pobre entrenador de l'equip del "Toro Zidane", ja que es diu com un professor de l'assignatura de projectes, Domènech. El que va ser més increïble, però, va ser la bacanal que es va organitzar després del partit impulsada per la gran quantitat d'italians que viuen tant a Stuttgart com al sud d'Alemanya. Després de veure aquest festival, no em vull imaginar com es devia viure a Roma o a Firenze... Òbviament també vaig anar amb els guanyadors, Forza Italia!!!