Flaixos germànics

En aquesta vida podem trobar, per sort, gent de diferent raça, mida i personalitat. Dic que és una sort perquè si no seria molt avorrit seure en un banc d’una gran ciutat i veure passar gent exactament igual que tu, amb la mateixa roba, el mateix (des)pentinat, amb la mateixa manera de caminar, de pensar, de respirar, de parlar. Amb l’única diferència de ser home o dona, en els millor dels casos. Perquè també podríem ser una espècie hermafrodita sense cap tipus de gènere, com els cargols i les cargoles. És per això que m’alegro que hi hagi varietat, quanta més n’hi hagi millor. És per això que m’alegra l’existència de la gent freak.
Freak és la paraula que millor defineix la persona indefinible, aquella que ja sigui per dins o per fora és diferent als estereotips marcats per la societat. Però vull llençar un missatge a les ments més conservadores: De gent freak n’hi ha hagut i n’hi haurà sempre perquè són la punta de l’iceberg de qualsevol canvi i tendència, els pioners de l’evolució humana.
Però això tampoc és una justificació. Els freaks tenen dret a ser-ho, però també s’exposen a ser la cara visible de qualsevol mirada crítica com podria ser la meva.
A la ciutat de Stuttgart també s’hi pot trobar gent diferent a la resta, gent que la podríem considerar freaks. Però com que una flor no fa estiu, no té gaire sentit definir o alertar-se de l’existència d’un sol ésser diferent. I per aquest motiu faré esmena només de tres de les tendències que he observat a través de més d'un individu.
Començaré amb la tendència menys higiènica i la que més m’ha impressionat. Durant la meva vida he vist que entre homes i animals hi ha hagut una relació més o menys estreta. Sobretot amb els animals considerats domèstics (de la paraula llatina domus, que significa casa) per tant són els animals que es poden tenir a casa. I segurament aquest tipus de gent representant d’aquesta tendència deuen saber molt de llatí, perquè han decidit considerar domèstics els animals que han trobat per casa. Si us dic que aquests freaks acostumen a tenir aparença bruta, llefiscosa i greixosa...em sabríeu endevinar de quin animal es tracta? Tot i els històrics intents per rentar la cara d’aquest animal (recordeu Mickey Mouse, o el gran mestre Estellicó..) considero que la rata és el representant més digne de la brutícia. Els rateros (nom que li acabo de posar a la tendència) són un fenomen nou a Stuttgart, i els seus membres es distingeixen per anar vestits de color negre, incloses unes botes també negres fins passada l’alçada dels genolls, amb roba totalment esgarrinxada i per portar per sobre les espatlles una rata mida XL amb cua d’un gruix de dos dits. No era pas un ratolinet, era una rata, us ho asseguro. Els membres poden ser homes i dones d’aparença semblant a una rata i amb poc coneixement de la paraula desodorant. La rata, com ja he dit, s’acostuma a portar sobre les espatlles tot i que no para de moure’s. Vaig veure una parella ratera que, mentre ajuntaven els seus morros en forma de petó, la rata anava rodejant-los com si es tractés d’una atracció de circ. Primer vaig creure que em trobava davant la versió del segle 21 del flautista d’Hamelin, però no tenia cap flauta (a la vista). El fet que érem (jo i la lídia) els únics de l’estació d’U-bahn que trobaven aquella situació anormal em va fer creure que no es tractava d’un cas aïllat. Com que tot animal domèstic té un nom, vaig voler preguntar-los quin era el seu ( microsoft? bush? rateta que escombrava l’escaleta? ) però l’aureola de pudor que els envoltava em va fer desestimar la idea. La rata, després del kiss-rat-show, va endinsar-se en les profunditats de la samarreta de la noia-rata, recorrent-li de baixada l’esquena, per envoltar-li la cintura i pujar per la part del davant.
El dia següent vam tornar a veure una noia amb una rata de companyia.
La segona moda no té les característiques de la primera, però no deixa de ser sorprenent. Alemanya és un país amb una gran consciència de l’estat del medi ambient, i es veu reflectit, entre altres coses, amb la gran afició que tenen al reciclatge. La majoria de begudes van envasades en forma d’ampolles de vidre, per així poder-les reaprofitar. Així doncs, la majoria de cerveses que es venen (que són moltes) són envasades en vidre. El gran problema del vidre és que de vegades es trenca, i alguns matins, sobretot dissabtes i diumenges, es veuen pel carrer restes de la nit anterior en forma d'ampolles trencades i vidres esmicolats pel terra. Amb l’exposició d’aquesta problemàtica és encara més difícil entendre perquè hi ha un gran número d’stuttgarencs que circulen pel carrer descalços. A part de la brutícia que hi circula per qualsevol del carrer, on hi pots trobar defecacions de gossos, orins de diversos animals (homes), saliva amb algun component més dens, només falta afegir trossos de vidre. Però què tenen al cap aquesta gent? No els van explicar a l’escola que els vidres, a part de ser fabulosos perquè es poden reutilitzar, tallen?
Finalment, també cal remarcar l’aparició d’un grup bastant nombrós de Stuttgarencs que semblen ben bé exportats del vell mig barri de la Mina. Sí, sí, aquí també hi ha xarnis! Pensava que podria viure durant uns mesos sense veure cap Tano, però em vaig equivocar. L’estètica es pot resumir com a nois de 16 a 26 anys, amb pell moreneta no pels efectes solars, amb pantalons texans amb pota d’elefant extrets d’una pluja de lleixiu, bambes nike amb 14 càmeres d’aire o amortidors, samarreta ajustadíssima a cossos prims i musculosos, tatuatges per mig cos i part de l’altre, penjolls i arracades adiamantats i finalment un pentinat molt ben definit, amb la majoria del cabell curt amb excepció del clatell, on llueixen una meleneta de 10 centímetres d’arrissada cabellera morena/negre amb pinzellades de ros tenyit. Només falten dos detalls per importar, una guitarreta i una paraula tan autòctona com “neeeeeeeeeeeeng!!!”
Temps al temps...

P.D: La foto de la rata és real, la vaig tirar quan ja estava a dins de l'U-bahn tot d'incògnit..

P.D2: La segona foto és un muntatge, el peu és de la Lídia. No, no va trepitjar-lo.