Flaixos germànics

La globalització ens està portant a límits insospitats.
Ja no només és un fet que pots trobar la mateixa roba a botigues de mig planeta, sinó que si no trobes una botiga Zara en una ciutat és que ja es considera quasi del tercer món. El mateix es pot dir de grans cadenes comercials de menjar ràpid, tipus McDonalds-hi-greix o Potar King. Però el globalitza no només en aspectes comercials, sinó també amb les modes. D’aquí a pocs dies, veurem per Badalona gent amb rates a les espatlles (si és que ja no n’hi ha).
Per sort, encara podem trobar característiques que la globalització no pot globalitzar. Per exemple, els estereotips. Els estereotips moltes vegades s’equivoquen, perquè és una generalització i aquestes mai són ni bones ni fiables. Malgrat això, tots es basen en alguna veritat, ja que res prové del no-res. Crec que mai es podrà dir que la gent dels països escandinaus beuen sangria i van a veure toros mentre ballen flamenc. Ni que a Perú mengen tot el dia pizza, pasta i ajunten les falanges de tots els dits d’una mà per expressar qui sap què. Ni tampoc podrem dir mai (el meu “mai” es limita a la meva existència física a la terra, és a dir, entre avui i fins d’aquí uns 60 anys si em crec les estadístiques) que a Anglaterra van en la mateixa direcció que la resta del món, o que la beguda típica de Rússia és la Ratafia, o que Estats Units és un país democràtic i gens racista...o que els Alemanys són una gent oberta.
I aquí volia arribar. Perquè amb més de dos mesos que porto aquí he entès que els Alemanys (almenys amb els que treballo jo) saben diferenciar perfectament la diferència entre la vida social i professional. No podria comentar la seva vida social, més que res perquè no he estat prou temps per poder-m’hi introduir. (Potser amb set o vuit anys ho aconseguiria...)
Posaré algun exemple. A l’hora de saludar-se al matí o despedir-se són més secs que els pantans catalans. Com alguns sabeu la paraula alemanya per dir bon dia és “Guten Morgen”. Doncs quan aquí a la feina al matí es diuen “Mogn”, quasi sense creuar la mirada ni moure un sol múscul de la cara per tal de donar zero expressivitat i èmfasi a la salutació. Doncs als primers dies estava convençut que hi havia una normativa a l’empresa que prohibia la salutació matinal. Jo arribava a la feina i amb un somriure a la cara ensenyant cada una de les meves dents raspallades amb un dentífric Signal gust a maduixa, cridava a ple pulmó: “Guten Morgen!”, pronunciant totes i cada una de les lletres que tant alegrament havia après durant els llargs anys que he estudiat alemany. Però l’aureola d’alegria que transmetia inicialment la meva veu es truncava una i altra vegada amb la rancietat de respostes que rebia de la gent. Algun dia vaig pensar fins i tot que s’havien picat amb mi per alguna cosa, però la seva actitud quan parlaves amb ells més tard era completament normal. A la llarga he observat que no és només a mi, sinó que entre ells fan el mateix.
Pel que he vist és simplement qüestió de formes. La relació de la gent de l’empresa és simplement formal. Quan dic formal és formal al 100%. És igual que faci un dia, tres setmanes o nou mesos que treballes junts perquè per normativa es saluden igual, no es pregunta què faràs ni com t’ha anat el cap de setmana, ni de quin equip ets de petanca, ni si t’agrada el pebrot, ni a qui has fitxat a la SuperManager, ni si ets de dretes o d’esquerres.... Quan s’envia un mail entre companys de feina, encara que siguin de la teva edat i en la mateixa situació de pràctiques que tu, per preguntar si s’ha vist la clau de l’armari es faria de la següent manera: “Hola XXXX, Voldria preguntar-te si has vist o saps on és la clau del pany de l’armari V_35 de l’oficina MH-7, per tal de poder-lo obrir. En tal cas, estaria molt agraït que m’ho fessis saber i la vindria a buscar a l’escriptori de la teva oficina MH-8 a les 15:24h Moltes gràcies. Atentament, Albert.”
Tot i així també s’ha de dir que mai m’han fet una mala cara, si els preguntes qualsevol cosa t’ho contesten sense cap problema i que són gent amable i maca. N’estic convençut que quan surten de la feina i es troben amb els seus amics són persones molt més socials i obertes. De fet, quan de tant en tant tens una conversa amb ells una mica més profunda que “on és la clau de l’armari” es mostren gent interessada i atenta, fins i tot pots arribar a pensar que has agafat una mica de confiança, però quan al següent dia et tornes a trobar amb la persona en qüestió i et saluda igual que el dia anterior, tornes a recordar les costums que tenen. També es pot pensar que no he vingut aquí a fer amics, que això no és cap Erasmus i que aquest és el tracte que s’ha de tenir si es vol treballar de manera ràpida, efectiva i segura. Però la gent llatina estem acostumats a tenir un tracte una mica més obert i aquestes situacions ens sobten una mica. I tinc sort de no ser una persona que necessiti amb excés estar tot el dia relacionada amb gent, perquè llavors la vida a Alemanya potser m’hagués estat una mica difícil i tot.
En general la ciutat m’està agradant, hi ha molta tranquil·litat, és una ciutat segura, amb bon transport públic i està envoltada d’uns parcs espectaculars. Llàstima que la gent no sigui més oberta.

Fa un parell de setmanes que he descobert un cap de bàsquet a prop del lloc on treballo, i la veritat és que hi vaig molt sovint. S’hi reuneix sempre un grup de 15 o 20 persones amb qui es pot jugar partits durant dues o tres hores. Acostuma a ser la mateixa gent, la majoria asiàtics, turcs i alemanys. Però de les 7 o 8 vegades que hi he anat només en una ocasió m’ha preguntat algú el nom i la meva procedència. Deu ser una cosa que s’encomana. Algú s’imagina la mateixa situació a Catalunya? N’estic segur que ja haguéssim anat a fer unes birres després del partidillo..Per cert, ara quan entro a la oficina ara intento posar la cara més inexpressiva possible, procurant semblar més un maniquí de Nip Tuck que una persona i pronuncio, sense alterar gens ni mica el meu to de veu, “Mogn”. És una manera de sentir-me més autòcton...