Tot principi, té un final
Avui és l’últim dia que em puc considerar un Stuttgarenc més. Demà, a aquestes hores ja tornaré a viure en un entorn on hi estic més habituat a viure, l’entorn Badalolotíterrassencgironí. Han estat tres mesos que considero positius, on hi ha hagut moments de tots colors però que en general he tingut suficient temps per veure les coses bones i dolentes que pot oferir una ciutat del sud d’alemanya.
Aquest bloc es va crear per donar a conèixer a través del meu punt de vista totalment parcial tot el que m’ha envoltat. Per aquest motiu aquest bloc quedarà en aquest estat de manera permanent, perquè si hi continués escrivint perdria totalment el sentit. No cal posar una incoherència més al món...
Vull agrair primer de tot les visites que he tingut (Lídia, el meus pares, l’Iñaqui, en Jordi en Jaume i la Gemma) i també a tots aquells que heu tingut algun contacte amb mi ja sigui via mail/Skype/Telèfon. I també la gent que ha tingut les ganes, paciència i temps de llegir algun d’aquests 12 escrits que hi ha per aquí baix.
Espero veure-us a tots aviat.
Així doncs, tanquem la paradeta!!!!
Albert.
23 milions
La història de qualsevol país està lligada a la immigració. La gent s’ha mogut, es mou i es mourà sempre per intentar buscar les coses necessàries que no es tenen en algun lloc concret. Aquests canvis de zona, de país o fins i tot de continent acostumen a ser bastant durs, simplement perquè tot canvia. Però moure’s cap a un altre país no vol dir, ni molt menys, que hagis de trencar les teves arrels. La teva manera de ser i pensar van al lloc on tu vas, perquè formen part de la teva persona. Ja ho diuen que "si perds les arrels, perds la identitat". Però aquest fet portat a l’extrem es converteix en un problema pel país que “acull” a aquests immigrants.
A curt termini és impossible que els immigrants de diferent cultura s’integrin totalment, ja que la gent se sent més còmode amb gent que parla, pensa, resa i actua com ells. 
I és per això que actualment és possible viure a Alemanya parlant exclusivament turc. Hi ha barris sencers amb turcs, poden comprar pa, peix, carn i qualsevol cosa parlant turc, hi ha cinemes específics per a ells, poden menjar kebabs per esmorzar, dinar i sopar, i, sobretot, tenen la família i els amics amb qui parlen turc. Gràcies a les noves tecnologies si obren la televisió poden veure canals (una parabòlica no és cara) i consultar webs del seu país d’origen i tot sense sortir de la seva ciutat. 
De fet, és increïble que Berlin sigui la tercera ciutat amb més turcs...del món!!
Però aquesta gran quantitat d’immigració no és només una característica d’Alemanya. Si algú circula pel metro de Nova York, Paris o Londres es trobarà que no sap en quin país està, si es limita a mirar la gent que hi ha a l’interior del vagó.
El que crec que encara no ha passat és que a les festes majors de Stuttgart el pregó es faci en turc. Quina gran estupidesa, no?
Però la immigració és totalment necessària perquè els països desenvolupats tenen un índex de fecunditat molt baix. A Catalunya, per exemple, l’índex es situa a 1,2 fills per dona en edat fèrtil. Si s’analitzen aquestes dades a primer cop d’ull, es pot veure que no estem a la línia ideal. Si tenim en compte que, tradicionalment, per engendrar un fill fa falta matèria de dues persones (home i dona), aquest índex hauria de ser igual a 2 si es volgués mantenir la població.
Però, passa alguna cosa si es perd població? Doncs si mirem exclusivament l'espai que ocupen les persones, tenir menys població seria més còmode. No hi hauria tantes cues a l’autopista, no s’acabarien les entrades dels concerts d'en Bruce, podries anar a primera hora al tren sense ensumar l’aixella de l’home pudent que està a 2 centímetres, es podria respirar aire més pur....però el món no funciona així. El món es mou per l’economia, i aquesta necessita gent per moure’s i créixer. Em fa pena sentir parlar gent en contra de la immigració, sobretot aquells que ho van ser fa 50 anys enrere, però no ho deuen recordar. És increïble el que pot arribar a fer la memòria selectiva, o el racisme, o l’egoisme. Diuen que els immigrants treuen la feina “als d’aquí”, però qui vol fer aquestes feines? Ningú. I qui pagarà les pensions dels actuals treballadors si la població va en decadència, com fins ara? Ningú. I qui marcaria els gols a la ciutat de Barcelona? En Tamudo.
El tema s’arreglaria una mica si la gent s’animés a tenir fills. Crec que hi ha massa Control en aquest país... És per això que el govern hauria de fer campanyes per ajudar econòmicament a les parelles que volen contribuir a fer créixer el país (i de passada, alegrar-los la tarda). Com que molta gent és (som) materialista, un bona campanya de publicitat de la Generalitat per motivar la natalitat seria “Si tens un fill et regalem una televisió de plasma” o “Pels que tinguin bessonada, un viatge a l’Havana” Pels més xarneguets, faria falta una campanya més contundent: “Menys neng i més nens!”. Una bona promoció per les dones seria “Si pareixes, segur que no te’n penedeixes”
o en algun cas “per cada fill que portis al món, gratis una revista del corassón”. I si es volgués motivar la part masculina de la parella també funcionaria una promoció del tipus “1 fill = 50 Cv gratis pel teu cotxe” Hi hauria famílies que acabarien muntant una escola a casa seu i tot. I Sant Cugat semblaria un estable.
Però com que estem molt lluny de tenir aquestes promocions que tant ens agradarien a alguns, tenim la sort que als immigrants no els fa falta donar-los incentius per fer créixer la família.
En qualsevol cas si el dia de demà volem ser més catalanets i catalanetes no s’hauria de publicar ni recordar una dada terrorífica per qualsevol que tingui la il·lusió de ser pare/mare: El cost mitjà de tenir un fill i criar-lo és de 23 milions de pessetes (en euros no quedaria una xifra tant escandalosa) No ho diguis a ningú....
Importància relativa
De vegades no se sap el grau de certesa que tenen les frases que hem sentit repetides durant tota la vida. Pot ser que algun d’aquests refranys populars tinguin part de raó, però n’hi ha molts que no s’aguanten per enlloc i, a més, es contradiuen. Aquestes frases sempre hi ha algú que se les inventa, i depèn del tipus de persona aniran cap a una banda o cap a l’altre. Exemple: El típic tiu que tenia insomni, un bon dia va deixar anar (en castellà) “A quien madruga, Dios le ayuda”. Per sort, hi va haver una persona amb dos dits de front que va respondre “No por mucho madrugar, amanece más temprano”. Si comencem a parlar de frases mítiques que parlen de la importància o no de les coses, podríem omplir molts bytes de memòria (hem de passar pàgina...)
Per començar, qui va ser el maco que es va inventar la farsa més gran que mai s’ha escampat per la capa de la terra: “l’important és l’interior”.
De vegades hem d’agafar el sentit més obvi i entenedor de la frase, entendre-la tal com si fóssim infants, éssers sense la ment emboirada com tots els adults. Siguem sincers, què preferiu l’exterior o l’interior d’una persona? Ara com a bons representants de les respostes políticament correctes direu que l’interior. Doncs totes les persones no sàdiques hauríeu de confessar que preferiu veure una persona per fora que no pas per dins, perquè veure tota la persona oberta en canal de cap a peus, no sé quina gràcia té...
La segona. Sempre havíem sentit la frase de “el tamaño importa” però sembla que últimament es diu més la de “la mida no és important”. No, què va. Doncs vés un dia a comprar-te un pis i, quan et preguntin quants metres quadrats vols, digues “no, si la mida no és important!” (acabaràs vivint en un zulo tipus Natascha) Fés el mateix quan vagis a comprar roba, una televisió o una bicicleta a veure què passa.
Anem per una altra: “La primera impressió és la que compta” Vaia tela de frase també. Us vau veure el dia que vau néixer? Doncs si els vostres pares haguessin seguit al peu de la lletra aquesta frase tan estúpida, encara no us haurien deixat sortir de casa per por de ser assenyalats pel carrer. Pel mateix preu, el més important dels regals seria l’embolcall. Encara que a dins hi hagués una coca-cola esbravada o un colador sense forats seguiries pensant que el regal és pura trilla, perquè l’embolcall t’ha agradat.
Una altra frase per treure’s el barret: “L’important no és guanyar, sinó participar”. Què s’havia pres el baró de Coubertin per dir una bajanada de tals característiques? O és que era coix i estava en un equip d’atletisme?
Clar, té tota la raó del món. Fixeu-vos-hi en una final de qualsevol competició, quan s’acaba el partit, els dos equips es feliciten, riuen plegats i s’abracen....perquè han participat.
Si seguim amb la frase inicial, hi ha algunes coses que m’ha sorprès dels alemanys (òbviament totes exteriors, encara no puc opinar de com és un esòfag alemany perquè encara no me l’he trobat pel carrer)
He fet una estadística: Més del 50% de les noies/joves/adultes/iaies alemanyes porta rimmel. I en molta quantitat. Alguna vegada he arribat a veure a l’horitzó del carrer dos rodones negres flotant sobre el terra. I no eren ovnis, eren dos ulls enrimmelats que s’acostaven amb una persona incrustada. Però per què es pinten tant? Tinc entès que serveix per destacar els ulls, però a veure, no en tenen prou totes de tenir-los d’un color blau radiant? Ho fan per deixar en ridícul els morenos d’ulls i els asiàtics? També he observat que hi ha un gran nombre de noies que no tenen forats per les arrecades. S’ho deuen haver gastat tot en rimmel....Kind of weird.
Els divendres i dissabtes a la nit elles acostumen a anar “a full”: talons de metre i mig, pintades com l’anunci de Sophie Noell (le cosmétique intelligent) i de roba, com si anessin envasades al buit i la justa per no morir d’una hipotèrmia. Ni un fil més.
Cada tarda es pot trobar als parcs d’aquesta ciutat l’últim crit pel que fa a l’activitat esportiva de les Stuttgarenques grans. (Aclariment perquè no s’ofengui cap lector ni lectora: Si tens entre 3 i 10 anys, “ser gran” vol dir tenir de 15 a 30 anys. Si tens entre 10 i 20 anys, “ser gran” vol dir tenir de 25 a 40. Si tens entre 20 i 35 anys, “ser gran” vol dir tenir de 36 a 55 anys. Si tens entre 36 i 55 anys, “ser gran” vol dir tenir de 56 a 70 anys. Si ets més gran de 70 anys......l’important és l’interior)
L’esport en qüestió, que practiquen les dones de tanta variada edat, consisteix en caminar a un ritme una mica alt (no es pot ni arribar a dir que caminen ràpid..) 
mentre mouen de manera exagerada els braços, gairebé militarment. Porten normalment uns pals de muntanya amb els que s’ajuden a marcar el pas. Però clar, veure una persona caminant, amb rimmel, amb un xandall acabat d’estrenar totalment conjuntat, amb pals de muntanya en un caminet d’asfalt, movent descaradament els braços i a tres per hora...és ridícul. Ara bé, quan veus que n’hi ha que fan el mateix, però sense pals de muntanya...l’interior torna a prendre rellevància.
Guten Morgen
La globalització ens està portant a límits insospitats.
Ja no només és un fet que pots trobar la mateixa roba a botigues de mig planeta, sinó que si no trobes una botiga Zara en una ciutat és que ja es considera quasi del tercer món. El mateix es pot dir de grans cadenes comercials de menjar ràpid, tipus McDonalds-hi-greix o Potar King. Però el globalitza no només en aspectes comercials, sinó també amb les modes. D’aquí a pocs dies, veurem per Badalona gent amb rates a les espatlles (si és que ja no n’hi ha).
Per sort, encara podem trobar característiques que la globalització no pot globalitzar. Per exemple, els estereotips. Els estereotips moltes vegades s’equivoquen, perquè és una generalització i aquestes mai són ni bones ni fiables. Malgrat això, tots es basen en alguna veritat, ja que res prové del no-res. Crec que mai es podrà dir que la gent dels països escandinaus beuen sangria i van a veure toros mentre ballen flamenc. Ni que a Perú mengen tot el dia pizza, pasta i ajunten les falanges de tots els dits d’una mà per expressar qui sap què. Ni tampoc podrem dir mai (el meu “mai” es limita a la meva existència física a la terra, és a dir, entre avui i fins d’aquí uns 60 anys si em crec les estadístiques) que a Anglaterra van en la mateixa direcció que la resta del món, o que la beguda típica de Rússia és la Ratafia, o que Estats Units és un país democràtic i gens racista...o que els Alemanys són una gent oberta.
I aquí volia arribar. Perquè amb més de dos mesos que porto aquí he entès que els Alemanys (almenys amb els que treballo jo) saben diferenciar perfectament la diferència entre la vida social i professional. No podria comentar la seva vida social, més que res perquè no he estat prou temps per poder-m’hi introduir. (Potser amb set o vuit anys ho aconseguiria...)
Posaré algun exemple. A l’hora de saludar-se al matí o despedir-se són més secs que els pantans catalans. Com alguns sabeu la paraula alemanya per dir bon dia és “Guten Morgen”. Doncs quan aquí a la feina al matí es diuen “Mogn”, quasi sense creuar la mirada ni moure un sol múscul de la cara per tal de donar zero expressivitat i èmfasi a la salutació. Doncs als primers dies estava convençut que hi havia una normativa a l’empresa que prohibia la salutació matinal. Jo arribava a la feina i amb un somriure a la cara ensenyant cada una de les meves dents raspallades amb un dentífric Signal gust a maduixa, cridava a ple pulmó: “Guten Morgen!”, pronunciant totes i cada una de les lletres que tant alegrament havia après durant els llargs anys que he estudiat alemany. Però l’aureola d’alegria que transmetia inicialment la meva veu es truncava una i altra vegada amb la rancietat de respostes que rebia de la gent. Algun dia vaig pensar fins i tot que s’havien picat amb mi per alguna cosa, però la seva actitud quan parlaves amb ells més tard era completament normal. A la llarga he observat que no és només a mi, sinó que entre ells fan el mateix.
Pel que he vist és simplement qüestió de formes. La relació de la gent de l’empresa és simplement formal. Quan dic formal és formal al 100%. És igual que faci un dia, tres setmanes o nou mesos que treballes junts perquè per normativa es saluden igual, no es pregunta què faràs ni com t’ha anat el cap de setmana, ni de quin equip ets de petanca, ni si t’agrada el pebrot, ni a qui has fitxat a la SuperManager, ni si ets de dretes o d’esquerres.... Quan s’envia un mail entre companys de feina, encara que siguin de la teva edat i en la mateixa situació de pràctiques que tu, per preguntar si s’ha vist la clau de l’armari es faria de la següent manera: “Hola XXXX, Voldria preguntar-te si has vist o saps on és la clau del pany de l’armari V_35 de l’oficina MH-7, per tal de poder-lo obrir. En tal cas, estaria molt agraït que m’ho fessis saber i la vindria a buscar a l’escriptori de la teva oficina MH-8 a les 15:24h Moltes gràcies. Atentament, Albert.”
Tot i així també s’ha de dir que mai m’han fet una mala cara, si els preguntes qualsevol cosa t’ho contesten sense cap problema i que són gent amable i maca. N’estic convençut que quan surten de la feina i es troben amb els seus amics són persones molt més socials i obertes. De fet, quan de tant en tant tens una conversa amb ells una mica més profunda que “on és la clau de l’armari” es mostren gent interessada i atenta, fins i tot pots arribar a pensar que has agafat una mica de confiança, però quan al següent dia et tornes a trobar amb la persona en qüestió i et saluda igual que el dia anterior, tornes a recordar les costums que tenen. També es pot pensar que no he vingut aquí a fer amics, que això no és cap Erasmus i que aquest és el tracte que s’ha de tenir si es vol treballar de manera ràpida, efectiva i segura. Però la gent llatina estem acostumats a tenir un tracte una mica més obert i aquestes situacions ens sobten una mica. I tinc sort de no ser una persona que necessiti amb excés estar tot el dia relacionada amb gent, perquè llavors la vida a Alemanya potser m’hagués estat una mica difícil i tot.
En general la ciutat m’està agradant, hi ha molta tranquil·litat, és una ciutat segura, amb bon transport públic i està envoltada d’uns parcs espectaculars. Llàstima que la gent no sigui més oberta.
Fa un parell de setmanes que he descobert un cap de bàsquet a prop del lloc on treballo, i la veritat és que hi vaig molt sovint. S’hi reuneix sempre un grup de 15 o 20 persones amb qui es pot jugar partits durant dues o tres hores. Acostuma a ser la mateixa gent, la majoria asiàtics, turcs i alemanys. Però de les 7 o 8 vegades que hi he anat només en una ocasió m’ha preguntat algú el nom i la meva procedència. Deu ser una cosa que s’encomana. Algú s’imagina la mateixa situació a Catalunya? N’estic segur que ja haguéssim anat a fer unes birres després del partidillo..Per cert, ara quan entro a la oficina ara intento posar la cara més inexpressiva possible, procurant semblar més un maniquí de Nip Tuck que una persona i pronuncio, sense alterar gens ni mica el meu to de veu, “Mogn”. És una manera de sentir-me més autòcton...
Aquest bloc es va crear per donar a conèixer a través del meu punt de vista totalment parcial tot el que m’ha envoltat. Per aquest motiu aquest bloc quedarà en aquest estat de manera permanent, perquè si hi continués escrivint perdria totalment el sentit. No cal posar una incoherència més al món...
