Flaixos germànics

La gastronomia és un tema obligat a tractar, si volem tenir una idea aproximada de com es viu en una zona o país de qualsevol part del món. Més que res perquè menjar és una necessitat, i si no es menja, no es viu. (no cal comprovar-ho) Pel mateix raonament però, es podria dir que també s'hauria d'analitzar com es respira als llocs on visitem, ja que també és una necessitat vital. El problema és que es respira igual aquí que a Ougadougou, a Dallas o a Nyhombe-Ito, i per tant no tindria cap mena d'interès parlar sobre si l'oxigen té més o menys pes molecular.
Però com que la gastronomia és un tema que es necessita temps per poder-lo degustar, i només fa 15 dies que sóc aquí, no em veig capaç de fer encara cap mena de valoració del que es menja o no en aquesta ciutat. El que sí que puc començar a patir de manera infalible són els horaris de menjar. I és que sí, crec que a Catalunya, i també a Espanya és l'únic país d'Europa que es fa el 8-2-10. No, no és una alineació d'un equip de futbol americà, són les hores en que s'acostuma, de mitjana, a menjar l'esmorzar-dinar-sopar a la nostra terra. I és que aquí s'acostuma a fer un 7-12-7, per no dir menys... I és aquí on vull anar a parar.
I és que al lloc on treballo es dina a 2 quarts de 12!! El primer dia em pensava que 1) Era una broma, 2) Havia confós la paraula esmorzar i dinar o 3) Començaven a les 12 el ramadà, i per això aquell dia s'havia de menjar abans. Però quan vaig veure que l'endemà a la mateixa hora es tornava a repetir el mateix, vaig descartar les 3 possibilitats.
El fet és que quan l'agulla del meu rellotge travessa la barrera d'un quart de 12, comença a haver-hi moviments sospitosos per l'oficina: Se sent algun sospir, algú s'aixeca sense motiu aparent, n'hi ha que alcen els dos braços enlaire i els abaixen a poc a poc mentre dibuixen cercles amb els canells, etc... I el punt àlgid és quan, a 2 de 12 (ni un minut més ni un menys, òbviament) arriba el cap del nostre departament i pregunta en veu alta "Algú vol anar a dinar". Immediatament, i sense esperar resposta, es gira i enfila un quasi sprint cap al menjador de l'empresa. El cabrón fa 2'67m d'alçada, i té unes potes que sembla que vagi amb xanques. Just després de fer la pregunta, tothom s'aixeca i anem tots, sense perdre pistonada, cap al menjador.

Ens espera un menjador força gran, d'unes 200 persones aproximadament i d'un menú de plat únic, on s'acostuma a poder triar entre dos plats diferents o amanida self-service. El preu no està gens malament, entre 2'5 i 3'8€, beguda no inclosa. Jo els primers dies m'agafava una coca-cola, o una aigua amb gas (diria que no existeix l'aigua sense gas a alemanya, el dia que plogui em fixaré si també cau del cel amb gas...) Però des des primer dia vaig veure que el 80% de la gent no agafava res per hidratar-se. No ho vaig entendre...fins que vam acabar de dinar el primer dia, i tothom s'havia acabat el plat menys jo. Jo no sóc precisament lent menjant ni res d'això, però en aquesta empresa sembla que mai hagin vist un plat calent! En 15 minuts tothom s'acaba el plat, i cap a les 12 ja tornem a estar tots asseguts a la feina. Això no és menjar, és devorar... Amb els dies, se m'ha anat aixamplant l'esòfag fins a poder-hi encabir fins a 300 grams de Kartoffeln per segon, i he pogut eliminar la beguda durant el dinar per poder guanyar temps respecte els animals amb qui menjo.
El motiu de tanta velocitat, és estrictament per no perdre temps. El dinar no representa per ells una part important del dia, i és un pur tràmit per continuar treballant, per tant no necessiten ni dues ni tan sols una hora per satisfer aquest instint humà que és la gana.
Molt curiós va ser un dia que, degut a que el jefe i dos companys més estaven en una reunió , vam anar a dinar cap a les 12 (perquè no es dina fins que no hi és tothom, encara que després durant el menjar quasi ningú tingui temps de dir ni "quina amanida més gustosa!", perquè quan acabes la frase tothom s'ha aixecat de taula..). El fet és que quan vam arribar a la porta del menjador, vam trobar una mica de gent esperant per dinar (màxim 5 minuts de cua). Quan el jefe (òbviament anava primer degut a les xanques) va parar i va dir: Hi ha cua, potser és millor que tornem més tard. Ens vam quedar jo i un altre estranger amb cara de "vaia flipat aquest tiu, però si només són 5 minuts!" Al cap de 20 minuts vam tornar, i per sort no hi havia cua i vam poder menjar "tranquilament". En moments d'aquests començo a entendre com pot ser que Espanya sigui el país europeu on es treballa més hores però amb la pitjor productivitat, i a Alemanya, sigui exactament el contrari.

Cuideu-vos!

(per cert, Nyhombe-Ito no existeix, no cal que ho busqueu al Google)
(si no ho heu buscat, vaia tela. amb lo fàcil que és buscar-ho al Google...)