Flaixos germànics

Importància relativa

Per començar, qui va ser el maco que es va inventar la farsa més gran que mai s’ha escampat per la capa de la terra: “l’important és l’interior”.
De vegades hem d’agafar el sentit més obvi i entenedor de la frase, entendre-la tal com si fóssim infants, éssers sense la ment emboirada com tots els adults. Siguem sincers, què preferiu l’exterior o l’interior d’una persona? Ara com a bons representants de les respostes políticament correctes direu que l’interior. Doncs totes les persones no sàdiques hauríeu de confessar que preferiu veure una persona per fora que no pas per dins, perquè veure tota la persona oberta en canal de cap a peus, no sé quina gràcia té...

La segona. Sempre havíem sentit la frase de “el tamaño importa” però sembla que últimament es diu més la de “la mida no és important”. No, què va. Doncs vés un dia a comprar-te un pis i, quan et preguntin quants metres quadrats vols, digues “no, si la mida no és important!” (acabaràs vivint en un zulo tipus Natascha) Fés el mateix quan vagis a comprar roba, una televisió o una bicicleta a veure què passa.

Anem per una altra: “La primera impressió és la que compta” Vaia tela de frase també. Us vau veure el dia que vau néixer? Doncs si els vostres pares haguessin seguit al peu de la lletra aquesta frase tan estúpida, encara no us haurien deixat sortir de casa per por de ser assenyalats pel carrer. Pel mateix preu, el més important dels regals seria l’embolcall. Encara que a dins hi hagués una coca-cola esbravada o un colador sense forats seguiries pensant que el regal és pura trilla, perquè l’embolcall t’ha agradat.

Una altra frase per treure’s el barret: “L’important no és guanyar, sinó participar”. Què s’havia pres el baró de Coubertin per dir una bajanada de tals característiques? O és que era coix i estava en un equip d’atletisme?
Clar, té tota la raó del món. Fixeu-vos-hi en una final de qualsevol competició, quan s’acaba el partit, els dos equips es feliciten, riuen plegats i s’abracen....perquè han participat.

Si seguim amb la frase inicial, hi ha algunes coses que m’ha sorprès dels alemanys (òbviament totes exteriors, encara no puc opinar de com és un esòfag alemany perquè encara no me l’he trobat pel carrer)
He fet una estadística: Més del 50% de les noies/joves/adultes/iaies alemanyes porta rimmel. I en molta quantitat. Alguna vegada he arribat a veure a l’horitzó del carrer dos rodones negres flotant sobre el terra. I no eren ovnis, eren dos ulls enrimmelats que s’acostaven amb una persona incrustada. Però per què es pinten tant? Tinc entès que serveix per destacar els ulls, però a veure, no en tenen prou totes de tenir-los d’un color blau radiant? Ho fan per deixar en ridícul els morenos d’ulls i els asiàtics? També he observat que hi ha un gran nombre de noies que no tenen forats per les arrecades. S’ho deuen haver gastat tot en rimmel....Kind of weird.
Els divendres i dissabtes a la nit elles acostumen a anar “a full”: talons de metre i mig, pintades com l’anunci de Sophie Noell (le cosmétique intelligent) i de roba, com si anessin envasades al buit i la justa per no morir d’una hipotèrmia. Ni un fil més.

Cada tarda es pot trobar als parcs d’aquesta ciutat l’últim crit pel que fa a l’activitat esportiva de les Stuttgarenques grans. (Aclariment perquè no s’ofengui cap lector ni lectora: Si tens entre 3 i 10 anys, “ser gran” vol dir tenir de 15 a 30 anys. Si tens entre 10 i 20 anys, “ser gran” vol dir tenir de 25 a 40. Si tens entre 20 i 35 anys, “ser gran” vol dir tenir de 36 a 55 anys. Si tens entre 36 i 55 anys, “ser gran” vol dir tenir de 56 a 70 anys. Si ets més gran de 70 anys......l’important és l’interior)
L’esport en qüestió, que practiquen les dones de tanta variada edat, consisteix en caminar a un ritme una mica alt (no es pot ni arribar a dir que caminen ràpid..) mentre mouen de manera exagerada els braços, gairebé militarment. Porten normalment uns pals de muntanya amb els que s’ajuden a marcar el pas. Però clar, veure una persona caminant, amb rimmel, amb un xandall acabat d’estrenar totalment conjuntat, amb pals de muntanya en un caminet d’asfalt, movent descaradament els braços i a tres per hora...és ridícul. Ara bé, quan veus que n’hi ha que fan el mateix, però sense pals de muntanya...l’interior torna a prendre rellevància.

posted by Campus Magnus @ 11:58 p. m.