Flaixos germànics

Aquest dissabte vaig ser present a un esdeveniment força popular en aquest país. Es tracta ni més ni menys d’una barbacoa (per ells, Barbecue o simplement Grillfest). El motiu va ser la celebració del trentè aniversari d’un company de feina amb nom de boxejador que els va voler celebrar amb els seus amics i companys laborals. Teòricament la Barbecue es feia al costat d’un castell als afores d’Stuttgart, on hi ha unes graelles per poder-hi cremar el que un se li acudeixi. Havíem quedat a les 6 (per sopar, òbviament) però la pluja va fer acte de presència durant tota la tarda i una hora abans del teòric trobament hi va haver un canvi de plans. La Barbecue se celebraria a casa d’en Mike (el de les tres dècades). Ell viu en un pis a uns 20km del centre de Stuttgart i hi vam arribar en cotxe.
Les instruccions eren les següents: Ell posava la beguda i 2 amanides, i cadascú havia de dur carn o qualsevulla cosa per rostir (a la graella). Jo vaig preguntar abans quanta carn havíem de dur (perquè ja m’imaginava una taula amb 70kg de bratwurst i 30kg de vedella de Berlin) i em van contestar que la que em menjaria jo. Jo, per quedar una mica bé, vaig anar el dissabte al súper (es diu Mini Mal, no està mal..) i vaig comprar un pack de 3 bratwurst amb bona pinta i un uns pinxos de pollastre (ara que va barat). Quan van començar a rostir (la carn) jo estava per allà rulant amb una gerra que m’havia emplenat d’un mega-barril de x+1 litres de cervesa, i un que la rostia molt bé em va dir: “álbegrt, am pots portafen la teva carnen” (això és el missatge que va rebre el meu cervell, és una barreja entre l’alemany i una traducció de l’alemany al català narrada per un propi alemany) després d’entendre el missatge, vaig analitzar que m’estava demanant que portés la MEVA carn, és a dir que allò era “joan paloms, el que tu t’has portat, tu t’ho coms”. Sort que de carn era d’una mínima qualitat, perquè si hagués fet el listo i hagués comprat la carn més barata del supermercat més tirat d’Stuttgart (va ser el meu primer pensament, per cert) encara estaria vomitant, probablement el teclat del portàtil estaria en desús degut als àcids que hom porta a l’estómac. Però que rancis, no? No coneixen l’esperit dels sopars escandinaus? (a veure qui porta menys i menja més) Bergants. Total, que em vaig menjar la meva carn, igual que tothom. Tot i així haig de reconèixer l’heroïcitat que representa convidar a beure a 15 tius alemanys, amb els litres de cervesa que això representa. Li hagués sortit més barat convidar-nos a quatre frankfurts...
Per cert, en aquesta festa també hi va aparèixer la jefa (la del ganxo del capità Garfio) amb els seus tres fillets de 12, 7 i 4 anys. Però què hi feia allà?? –us deveu preguntar- Doncs no en tinc ni idea. Però vaig estar a punt de venjar-me del meu pobre dit, quan li vaig dir a la nena petita de cabells d’or i ulls blaus que agafés la piloteta vermella d’aquella capseta (també anomenat carbó en estat incandescent dins d’una barbacoa) que faríem malabars... però la meva part més racional va fer acte de presència, i vaig desestimar la idea.
Durant les 7 hores que va durar la graellada vaig tenir temps de parlar d’una manera més distesa amb els companys de feina i els amics d’en Tyson, i vaig poder establir alguna conversa amb cara i ulls. Definitivament no té res a veure quan parlen amb tu que quan parlen o s’expliquen coses entre ells.
Un dels temes que vaig parlar amb una noia amb qui vaig establir bastanta conversa, degut a que la podia entendre bastant, va ser el síndrome de WM 2006 (Weltmeister 2006 = Copa del món 2006). Des de mitjans del segle passat no s’havia demostrat tant sentiment nacional d’alemanya fins aquest torneig celebrat en aquest país. Van dir que Alemanya pagaria, i ha pagat, i molt, les dues guerres mundials. Degut a això, tots els joves de les últimes dècades han tingut, o els han inculcat, un sentiment de vergonya pel que van fer els seus avantpassats. Parlar d’Alemanya significava per molts abaixar el cap, demanar perdó. Però pel que sembla (no és cap opinió meva, sinó de gent autòctona) els nanos i joves de 15 a 20 anys no s’han sentit reprimits per primera vegada a mostrar les seves preferències i demostrar el sentiment cap al seu país, en forma de banderes i cants. Cosa que no és res anormal en altres països d’arreu del món. Aquella noia m’ho comentava com una cosa positiva, com un trencament d’una llarga ombra que arrosseguen del passat. Oblidar? No. Però potser cal passar pàgina.
Alguns potser ho interpreten com una pujada del desenfrenada del nacionalisme, motivada per joves sense cultura que no tenen present què va passar i les conseqüències que pot portar dir que t’estimes un país, i que el nacionalisme és el càncer de la democràcia i, a la llarga, porta a la guerra i a l’enfrontament entre pobles. Tot són opinions. Cadascú té la seva, no? Si voleu un dia ho discutim.